Gus Miracle
per Janice Mann-Clay
Quan mires la seva careta i
els seus vius ulls, és difícil de creure que fa un mes estiguessim parlant de
la possibilitat de sacrificar el Gus. Estava tan malament que temíem que no
sobreviuria i que, si ho aconseguia, estaria tan incapacitat que necessitaria
cures constants.
El Gus és un gos meravellós,
un brac de pura raça que va acudir a la nostra finca fa tres o quatre anys. Es
veu que va perdre el seu amo anterior i va arribar en un estat fatal. El vam
guarir, netejar i recuperar. Esperàvem que tornaria marxar per on havia vingut,
però sembla que el Gus va decidir que ja n’havia tingut prou de vagar pels
camps i va preferir quedar-se amb nosaltres. Es va adaptar a la nostra família
de tres altres gossos, quatre moixons i un conill. A poc a poc, es va fer
estimar com un membre més de la família.
La majoria de dies, al matí,
ens encantava sortir al camp i passejar amb els gossos per un camí tranquil, on
no hi hagués massa perill i puguessin córrer lliurement pels pinars que
envolten el camí. Era una joia veure el Gus galopant camí amunt i saltant per
sobre dels marges de pedra, aletejant les orelles i amb la llengua penjant.
Un dia de passeig, el Gus
semblava una mica cansat, no tan animat com sempre. Va seguir al meu costat la
major part del camí. Al dia següent no tenia gaires ganes d’anar de passeig. No
vèiem quin problema podia tindre, però era tan estrany en ell que vam pensar
que alguna cosa no anava bé. El vam portar a la clínica veterinària de la Mari Conxa i vam parlar
amb un dels veterinaris. El va mirar però no li va trobar res de malament. Li
va donar una injecció de cortisona i vam marxar.
Al dia següent el Gus estava
pitjor. Tenia les potes de darerre fluixes i semblava com si no pugués estar
dempeus molt temps. El Gus havia deixat de menjar i beure, així que havíem de
donar-li aigua amb una xeringa cada mitja hora o així. Al dia següent, quatre
dies després de posar-se malalt, el Gus gairebé no podia aixecar-se i es
desplomava cada cop que ho intentava. Vam tornar a veure la Mari Conxa, ja que
començàvem a estar bastant amoïnats. La Mari Conxa el va tornar a examinar. Estava clar
que alguna closa no anava bé ja que tenia les potes molt dèbils, però no hi havia
cap signe que indiqués quina era la causa del problema.
A la nit següent, sobre les
onze, ens preparàvem per gitar-nos quan ens vam adonar que el Gus no podia aixecar-se
de cap manera. No tenia gens de força a les potes de davant ni del darrere. Vam
trucar la Mari Conxa
i vam portar el Gus directament a casa seva perquè, francament, no n’estàvem
segurs que el Gus pugués passar la nit. No es trobava malament ni vomitava, no
tenia febre ni res que ens donés una pista sobre la causa d’aquesta malaltia,
però estava clar que havia hagut una mena d’atac al sistema nerviós. No tenia
sensibilitat ni reflexos, ni gens de força a les extremitats, no es podia
moure. Semblava que el Gus no tingués cap mena de control muscular més avall
del coll. Havia tingut un greu atac al seu sistema nerviós central.
Tots dos ens temíem que el
perdríem. Era un gos tan bo i ens havia donat tantes alegries des del dia que
va arribar. Ploràvem i estàvem força amoïnats tots dos. Com pot sobreviure un
gos en aquest estat? ens preguntàvem.
La Mari Conxa va suggerir de fer-li acupuntura al Gus, i va dir que havia anat bé en
altres casos. No n’estàvem massa convençuts, però vam voler provar-ho. La
Mari Conxa va fer la primera sessió
d’acupuntura allí i, després, al garatge de casa seva a les 11:30 de la nit,
amb el Joan d’ajudant. El Gus no va notar res. El vam portar a casa a sobre el
seu llit, esperant el millor i a la vegada tement el pitjor. Vam quedar en
portar el Gus a la clínica veterinària per a una altra sessió al cap de tres
dies. Penso que tots ens preguntàvem si el Gus continuaria viu per llavors.
El Gus continuava sense
menjar ni beure, i no tenia massa interès en res que intentàvem donar-li de
menjar. De vegades, s’empassava l’aigua que li ficàvem a la boca amb una
xeringa i, de vegades, tornava a sortir gotejant.
És sorprenent que, durant
tota la seva malaltia, els ulls del Gus van romandre vius i desperts, i això
ens va animar a continuar esforçant-nos. Cada dia, diverses vegades al dia, li
estiràvem i fèiem massatges a les potes per tal de mantindre en moviment els
seus músculs. El portàvem d’una sala a l’altra, dintre i fora de casa per
donar-li coses a mirar. Encara estava interessat en totes les activitats que ocorrien
a l’exterior. Quan els altres gossos començaven a lladrar i sortir corrent a
barallar-se amb enemics imaginaris, el Gus intentava anar-hi amb ells, i no
comprenia que no podia aixecar-se. Vam provar d’aixecar-lo perquè pugués fer un
pipí, intentant donar-li pistes i coses per olorar, però no va funcionar. No va
fer pipí ni caca durant bastant temps.
Un dels dos va estar sempre
amb ell. Durant més de tres setmanes no el vam deixar sol. El vam tornar a
portar a la Mari Conxa
i li van fer més acupuntura i electroacupuntura per tal d’estimular-li el
sistema nerviós i els músculs. Semblava que no hi hagués cap mena de resposta
per part del Gus, però sabíem que l’acupuntura funciona silenciosament.
Es va parlar que si no
millorava potser hauríem de pensar en sacrificar el Gus. Sabíem que continuar
tenint cura del Gus com ho havíem fet no era sostenible durant molt més temps. De tota manera, els ulls del Gus seguien vius
i vam pensar que continuava estant amb nosaltres en esperit, així que cada cop
que anàvem a la nostra veterinària, vèiem que no estàvem preparats per
rendir-nos... “Uns quants dies més”, repetíem, tot i que no ens imaginàvem el
que passaria.
En una sessió d’acupuntura
em vaig adonar que, si col·locàvem el Gus en una certa posició, podia aixecar
el cap. Vaig pensar que si ho provàvem a casa el Gus podria aconseguir beure i
menjar una mica per ell mateix. Això va ser de gran ajut, va començar a beure
aigua tot sol, però continuava sense tindre molt interès en el menjar, ni
inclús en el pernil dolç, que es menjava sense ganes.
Teníem el costum de donar a
cadascun dels gossos una barreta de mastegar abans que es gitessin per a passar
la nit. Tot i que el Gus no mostrava cap interès en el menjar, els ulls se li
van encendre quan va veure que arribaven les barretes. De seguida vam veure que
sí que volia la seva barreta. Se la va empassar de cop i va mirar amb uns ulls
implorant que li’n donessim una altra. I clar que li’n vam donar una altra! Vam
començar a donar-li barretes per incitar-lo a menjar. No solament li donàvem
pollastre fresc, també pernil dolç i xoriç... i tot allò que se’ns pasava pel
cap per incitar-lo. Vam començar amb una barreta de mastegar per animar-lo a
menjar. Vam posar-li una barreta d’aquestes al menjar perquè posés el nas
dintre del plat, i va funcionar! L’entusiasme per les barretes ens va mostrar
que encara tenia la voluntat de viure, l’ànim i l’alegria de la vida, i això
ens va tornar a animar a no rendir-nos.
Aquí va ser quan la cosa van
començar a canviar. El Gus va començar a beure i a menjar una mica, a poc a
poc. Encara no podía controlar els músculs del cos i al cap de poc trontollava
i queia, però se les arreglava tot sol! Penso que va començar a sentir-se
millor amb ell mateix.
Mentrestant, havia començat
a fer pipí, tot i sense control. Veies que no ho comprenia, i ho odiava. Havíem
de rentar-lo i canviar-li el llit, de vegades cinc vegades al dia. En aquest
punt, la rentadora no parava. També estàvem constantment intentant idear
maneres més fàcils de portar el Gus d’un lloc a l’altre i tenir-ne cura, ja que
pesava massa (17 quilos) per portar-lo o perquè un de nosaltres el poguéssim
moure sense ajuda.
Va continuar amb les
sessions d’acupuntura cada tres o quatre dies. Ja no recordo quantes sessions
va rebre o quins medicaments i vitamines li van donar a més de les sessions
d’acupuntura. I per suposat, va continuar els exercicis i estirant les potes
moltes vegades al dia
Llavors, un dia mentre
estàvem fent exercicis a les potes del Gus, vam començar a notar com una
resistència. Al principi vaig pensar que era la meva imaginació, però la
resistència va continuar i vam començar a notar-la a les altres potes també.
L’havíem tingut gitat en una còmoda estoreta, més que al seu llit, ja que tenia
més espai i a nosaltres ens era més fàcil transportar-lo d’un lloc a un altre. De
sobte ens vam adonar que el Gus ja no estava en la posició que l’havíem deixat.
Se les havia arreglat per moure’s per l’estoreta. Òstres! Encara no es podia
aixecar-se ni asseure’s, però podia moure’s! A partir d’aquell moment li vam
deixar un plat amb aigua, tot i que una mica fora del seu abast per tal
d’encoratjar-lo a que anés per ell.
La vegada següent que vam
anar a veure la Mari Conxa
per una altra sessió d’acupuntura va haver-hi una mica més de millora. El Gus s’aguantava
sobre les potes de darrere uns quants segons, i després es desplomava, però era
una gran millora. La Mari
Conxa va continuar les sessions d’acupuntura i nosaltres vam
continuar estirant i fent-li massatges a les potes, i el Gus va continuar
millorant!
El vam tornar a treure a
fora per intentar aconseguir que fes pipí a l’exterior, però el Gus continuava
sense poder controlar aquesta funció o no comprenia allò que nosaltres volíem
que fes, però no hi havia forma que fes pipí amb nosaltres aguantant-lo en
l’aire.
Llavors, un dia es va
aixecar i va caminar, amb les potes tremoloses, un metre de distància de
nosaltres i va fer un pipí, va tornar i es va desplomar. Al dia següent va
caminar una mica més lluny i va fer caca, però no va poder tornar. Gairebé no
podíem creure el que vèiem i vam córrer a portar-lo de tornada. Cada dia el Gus
va continuar millorant, tant que a la sessió d’acupuntura següent el vam portar
a la clínica en el seu llit com sempre, però el Gus es va aixecar i va saludar
cantant a la Mari Conxa,
la Nati, l’Aida
i l’Ani.
Ara gairebé no creuríeu que
el Gus va poder estar tan malament. Tots els dies els gossos ens deperten
entusiasmats recordant-nos que és hora de sortir a passejar. No m’importa gens
ni mica, ja que és un plaer tan gran veure tots els gossos, especialment el
Gus, xalant d’allò més corrent pel camí. Una imatge que temíem no tornar a
veure.
Li hem canviat el nom a Gus
Miracle. I, per suposat, és oficialment el gos més mimat que us pogueu
imaginar. Agraïm la Mari
Conxa, la Nati,
l’Aida i l’Ani per les fabuloses sessions d’acupuntura que van reviscolar i
estimular el sistema nerviós del Gus i que foren, sense cap mena de dubte,
determinants en la recuperació del Gus d’aquesta misteriosa i espantosa
malaltia. En la darrera sessió el nostre preciós Gus va entrar caminant i va
cantar a cada membre de l’equip: la Mari Conxa, la Nati, l’Aida i l’Ani. I estic segura que ho farà
cada cop que les vegi. Donem les gràcies a totes elles per la seva miraculosa
recuperació!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada